Article sobre gamificació

la gamificació en l’aprenentatge podria ser un pont entre la motivació i l’autorrealització: un pont potser transitori però, de moment, ple d’oportunitats. És evident que es pot usar la gamificació per fer que les persones fidelitzin amb una marca i en comprin més productes però també pot ser un detonador per començar a entendre i apreciar la naturalesa de l’aprenentatge, que és educació i formació de persones crítiques i competents. Podríem definir la gamificació com l’ús intencionat de jocs o mecàniques derivades de la cultura del joc com a principi interactiu motivacional. 

 La gamificació, doncs, és una espècie de desbanalització de la cultura del joc i fa un gir a la percepció del joc com artilugi de pur divertiment o evasió perquè, més enllà de divertir o distraure, el joc és una eina tan antiga com el propi ésser humà. 

Al néixer, -no només els humans, sinó molts altres animals-, tendim al joc per divertir-nos però també per aprendre. Amb els anys els jocs canvien i les convencions socials distingeixen entre serietat i joc, confonent-nos en l’essència del propi joc, del seu significat, de les seves possibilitats. Els jocs poden ser de molts tipus però, més enllà de la seva naturalesa, la nostra interacció amb el joc posa a prova les nostres capacitats i, ben jugat, el joc permet desenvolupar valuoses competències.

 Així ho estudien des de fa anys als Estats Units i a Anglaterra, on científics i investigadors analitzen altres repercussions dels videojocs fins ara desconegudes: les positives. S’ha descobert que jugar a videojocs moderadament incrementa capacitats cognitives i perceptives. Cirurgians, militars i pilots, per exemple, usen jocs de simulació per incrementar la seva destresa i precisió.

La tecnologia permet crear jocs i videojocs cada cop més realistes i sofisticats; a més, hi ha videojocs que aglutinen milers de persones de diversa procedència en veritables comunitats virtuals: jocs i videojocs trenquen barreres culturals gràcies a un interès comú. Però també evoluciona el llenguatge: de l’oral vam passar a l’escrit i d’aquest a l’audiovisual. Avui, però, tenim un altre tipus de llenguatge que floreixen: el transmedia, que permet la interacció no només amb el joc i els altres jugadors sinó també entre diverses plataformes.

 És per això que es pensa que, millorant el contingut dels videojocs o aplicant mecàniques provinents de la cultura del joc a l’aprenentatge es podria desenvolupar una alternativa en educació i formació més basada en la motivació que en el tradicional ensenyament industrialitzat: les escoles de sempre on els professors parlen i els alumnes escolten. La figura del professor, però, ha quedat obsoleta: els nens necessiten guies, persones que sàpiguen apreciar els matisos i capacitats dels alumnes; persones que saben quines eines són les que ens ajudaran en les nostres tasques; persones que presenten un contingut adaptable a diferents nivells d’aprenentatge. 

 Cada dia neixen milers d’aplicacions, algunes són jocs destinats a millorar les capacitats dels alumnes: hi ha, per exemple, un joc dissenyat per millorar les capacitats matemàtiques i de càlcul on els nens aprenen tot jugant amb suports informàtics enlloc del tradicional llapis i paper. I qué més dóna el suport si els nens aprenen? La qüestió és motivar i integrar, no substituir, entenent l’aprenentatge com a una arma de construcció massiva i la tecnologia com una crossa fascinant -però ambigua- que ens ajudi a navegar més que naufragar.